Ja fa temps que el món del desenvolupament de productes i serveis (tant físics com digitals) està governat pel “producte mínim viable” (MVP en les seves sigles en anglès), però és això el que realment desitgem per al disseny de productes?
D’entrada, sense entrar gaire en detall, un MVP és una versió primària i mínimament usable d’un producte que serveix per començar a aprendre dels usuaris, una mena de mostra del que podria arribar a ser un cop completat, però que dista molt de l’hipotètic producte “final”. La creació d’un MVP sovint suposa una fita i ajuda a evitar gastar quantitats ingents de recursos (tant humans com econòmics) en el desenvolupament d’un producte o servei i escurça terminis per prototipar de forma ràpida, però que mai s’hauria d’entendre com un producte complet. És simplement un producte funcional però arcaic a què s’arriba mitjançant un sistema iteratiu usant metodologies tipus Agile, Lean o basats en les dades d’usuari (per esmentar-ne alguns). Un producte que s’anirà polint i al qual se li aniran afegint pegats per solucionar els problemes que s’identifiquin, incorporant funcionalitats i millorant les existents o simplement eliminant aquells que han rebut un feedback negatiu per part dels usuaris.
En metodologia agile es cita sempre la teoría del “patinet > bicicleta > moto > cotxe” segons la qual es comença construint un patinet (MVP) per, posteriorment a cop d’iteració, millorar el producte per tal d’acabar disposant d’un cotxe d’altes prestacions (sic). D’entrada el plantejament és llaminer perquè permet treure a la llum un producte bàsic de forma àgil i penjar-se una medalla ràpidament, però el problema és que sovint per arribar a aquest MVP es renuncia a tant i es dóna tan poca via lliure als arguments que no són estrictament tècnics, que aquest resulta en un producte poc atractiu i poc convincent. En el millor dels casos, una vegada entrats en aquesta dinàmica -i sempre que el producte sobrevisqui al seu llançament- el més probable és que, en comptes d’un cotxe d’altes prestacions, acabis construïnt un “Troncomovil” tunejat.
Perquè moltes empreses i startups se senten fascinades pels MVP? Per què s’exposen al risc de treure a la llum un producte arcaic que potser (encara) no enganxi a l’usuari?
Simplement perquè un MVP és un gran primer pas per a la construcció d’un producte digital o d’un servei i que permet obtenir alguna cosa palpable i mínimament usable de forma ràpida tot i la cotilla de les possibilitats tècniques i el timing apretat. Un MVP permet començar a moure el negoci amb una inversió ajustada, posicionant-lo al mercat abans que ho faci un altre i ajudant a prototipar i evolucionar la idea amb usuari real. Vist així és un gran recurs, però des del punt de vista de l’usuari no hauria de considerar-se suficient i sovint no es veu el seu “costat fosc”: haver de conformar-se amb una primera versió d’un producte usable però mancada de tot encant, d’una bona experiència d’usuari i amb el qual no s’hi arriba a connectar emocionalment, oferint un producte sovint massa arcaic i, en alguns casos, decebedor i frustrant. La impaciència pel resultat i l’enlluernament d’un producte “suposadament viu”, acaba enduent-se per davant idees que queden aparcades per a futures rondes d’iteració que sovint no arriben perquè sempre passen altres coses per davant. No es té en compte una visió de disseny més estratègica ni es busca una experiència innovadora, perquè la pressa es menja els processos.
Hi ha una alternativa a l’MVP: el “Producte Mínimament Convincent” (MCP en les seves sigles angleses), una versió millorada amb la qual s’obté igualment un producte mínim, però millorant l’experiència global que se li ofereix a l’usuari, millorant-ne també els resultats.
És una aproximació igualment de mínims però a la que se li afegeix una capa més d’intenció que la simple viabilitat, posant en relleu que el producte a llançar, per mínim que sigui, ha de ser prou convincent a l’hora de ser utilitzat i ha de tenir el potencial per integrar-se en la vida diària dels usuaris. És una aproximació lleugerament diferent a l’MVP que té en compte que un llançament d’un producte arcaic, poc ambiciós i encotillat a les possibilitats tecnològiques pot suposar una pèrdua d’oportunitat fatal. Un MCP intenta respondre a certes preguntes abans de llançar aquesta versió mínima:
El que li oferim a l’usuari és clar, ho fa de forma agradable i a més és eficaç? Resol algun problema? ¿Ho fa de forma única i memorable? És prou convincent com per ser adoptat en la vida diària? Deixa clar el valor i el benefici per a l’usuari? ¿El producte mínim corre el perill d’arribar a ser frustrant? ¿Aconsegueix alguna resposta emocional per part de l’usuari?
Amb aquestes preguntes s’analitza si l’experiència que estàs oferint és l’adequada o, per contra, està limitada a les possibilitats tècniques i temporals sense tenir en compte que un usuari és una persona que es regeix per emocions. Un MCP proposa que pensem en el disseny de l’experiència amb perspectiva, posant la vista en l’objectiu final del producte i què considerem irrenunciable per oferir una primera versió que, a més d’usable, ha de ser exitosa i emocionalment satisfactòria per a l’usuari.
En certs àmbits del desenvolupament de producte hi ha la creença -errònia sota el nostre punt de vista- que els productes gairebé poden dissenyar-se a si mateixos mitjançant un procés de desenvolupament iteratiu sense fi. Un procés liderat pel prova/error amb el qual s’apliquen millores constantment per tapar les vies d’aigua que van sorgint i evitant, així, el naufragi, però que et deixa exposat a la corrent. Això difícilment pot considerar-disseny, és darwinisme.
Algú realment creu que pot enamorar a l’usuari i rebre’n bon feedback oferint-li productes inacabats, mancats del més mínim atractiu i que no ofereixen una bona experiència? En una societat de consum com l’actual en què ens bombardegen amb propostes, productes i serveis constantment, en la qual la competència és ferotge i el consumisme s’expressa fins i tot en les relacions personals, qui té el temps i les ganes suficients per perdre en un producte a mitges que no li suscita interès i amb el qual és difícil connectar-hi?
Cada equip haurà de decidir què vol dir “mínim” per a ell, però el que està clar és que la paraula viable mai serà massa prou “sexy” ni inspiracional per a l’usuari del carrer. És evident que un enfocament com el que planteja un MCP, més profund, ambiciós i amb una mica més de visió, requereix més temps i treball per millorar l’experiència d’usuari, aplicant-li disseny estratègic, però el benefici que comporta per al producte i per al propi model de negoci és substancial i bé val la pena. Si volem crear productes que tinguin una taxa d’adopció superior i que fàcilment estableixin llaços amb els nostres usuaris és hora de reivindicar la construcció de MCP en comptes dels MVP, assumir-los com l’objectiu i alliberar-se de la cotilla d’allò possible. Oferir als usuaris productes que, tot i ser només el primer pas del recorregut, ja comencin a satisfer les seves necessitats, els objectius i les expectatives, que ja els sigui convincent i que els permeti imaginar més enllà de la versió primària. És un plantejament més respectuós amb la proposta que busca una connexió positiva fugint de deixar frustrat als usuaris i, en conseqüència, perjudicar el propi model de negoci.
A les persones, que ens movem per emocions i sentiments, ens cal un enfocament més humà sobre els productes amb els que ens relacionem i no ens agrada que aquests ens “dominin”. Si no fóssim capaços d’imaginar on volem arribar i ens deixéssim portar simplement pel que és possible, on hi hauria espai per a la innovació? Un MCP ens presenta al món un producte funcional que té intenció, que és convincent, atractiu, profund i cohesionat. Un producte que crida l’atenció de l’usuari i que connecta amb ell des d’un primer moment, un punt d’inici més evolucionat i en el qual s’utilitzen també totes les eines que ofereix una marca per establir una relació positiva des d’una perspectiva de disseny ambiciosa, àmplia i estratègica, oferint una experiència i una proposta de valor memorables, dotant els productes d’una intenció, d’una ànima, definint el perquè i provoqui una major confiança.
Abandonem d’una vegada la tirania del que és possible tècnicament i mostrem al món el potencial de dissenyar productes encantadors, abracem els MCP.
Ferran Mitjans
